Només cal anar direcció Lleida i veure com va canviant el paisatge per la zona de Sarroca, anant cap a Alcanó, endinsar-te pel terme de Maials en direcció a Montmaneu, donar un tomb pels plans d’Almenar o d’Alcarràs, per posar uns quants exemples del que he pogut fer els darrers anys.
I parlar amb pagesos cooperativistes de tota la vida, dels del terreno, també ho he fet i recordo especialment testimonis de Sunyer, Térmens, Aitona (aquí tenim la famosa imatge d’una immensitat de fruiters d’os florits amb un camí inacabable que els parteix pel mig); tots fan un diagnòstic més o menys semblant (en transcric algunes reflexions):
“ Els fons d’inversió i empreses constructores, entre d’altres, s’estan quedant les millors finques i més grans “. “ Aquests la terra no l’escolten, no l’estimen i no l’entenen. Ells només veuen números, interessos a gran escala i inversions desmesurades. Són fons d’inversió que ens treuen el pa, els mateixos que els dels habitatges… “.“ Primer ens arruïnaran, després ens compraran la terra i acabarem treballant per a ells “. “ Que un empresari o fons d’inversió comencin a invertir milions d’euros comprant i plantant finques és destruir un ofici, deixar els pobles i les nostres cooperatives que tants esforços van costar als nostres pares sense futur…“.
Tot això comporta un encariment del preu de la terra i dels arrendaments satisfets per fer-ne ús d’immediat. Llavors al pagès d’edat mitjana que per necessitat vol ampliar la seua superfície o al jove que necessita terra per començar i fer una explotació dimensionada i competitiva li és impossible per efecte rebot d’aquest encariment.
Aquesta casuística és real per la fruita del Pla de Lleida, el cereal i farratges del Pla d’Urgell i d’altres, com les grans plantacions noves d’ametllers ( el cultiu de moda, qui ho havia de dir!). En altres latituds com el sud d’Espanya, Portugal, Tunísia o el Marroc, grans plantacions d’olivers en llocs on el cereal i altres conreus no eren ja rendibles estan desequilibrant l’oferta i la demanda de l’or líquid, portant el sector a una crisi de preus on no es veu el final. Òbviament això ho pateix més qui té menys rendiment per superfície, els costos de producció més elevats i un nivell d’ajuts inferior.
I ara, recentment, per acabar-ho d’amanir, es veu que per la zona de l’Ebre, surten com a bolets en any plujós projectes de centrals de plaques fotovoltaiques. La seua consigna és: volem finques grans, planes i ben comunicades. Amb això hi tornem a ser, en el cercle viciós de la desaparició paulatina de l’agricultura local, l’encariment del valor del sòl i el seu arrendament. La quasi heroïcitat dels pocs joves que gosin apuntar-se al tant necessari pel territori relleu generacional. En definitiva, més incertesa dins la incertesa general.
Davant d’aquest panorama no és estrany que les poques desenes de milers de pagesos i ramaders professionals que encara avui quedem a Catalunya ens fem la pregunta de l’encapçalament i pensem en si serem els últims o bé canviarà la situació.
Antoni Galceran Massó
Crec que la resposta la dona molt bé l’Antoni Gavaldà al pròleg del llibre de la Cooperativa:
“Ha de quedar clar a la societat, que la pagesia cooperativista ha de viure de la terra. La feina per aconseguir-ho és necessària per part de tothom: des del pagès, a l’administració, a l’estament tècnic i gestor. El futur d’una Catalunya harmònica requereix bona entesa per part de tots els actors involucrats”.
En definitiva, la pagesia ha de fer la seva feina, però requereix de l’actuació decidida i responsable dels altres actors, especialment de l’administració: “Així, segur, hi haurà futur”.