Vista la situació climàtica d’extrema sequera en què ara mateix ens trobem, ens ha semblat adient traslladar al REBLE les notes i les impressions que Pau Vila, el reconegut geògraf sabadellenc, va recollir en el seu pas per la Palma al maig de 1929, durant el trajecte d’una excursió exploratòria que el va portar a recórrer les terres del sud de Catalunya.
L’article, recollit en la seua obra Visions geogràfiques de Catalunya, ja va ser la part principal de l’opuscle que vam editar per Sant Jordi de 2005, i que portava el mateix títol del seu escrit.
La junta
Estralls de l’eixut i revifalles
Les secades, gairebé comparables a les del desert, són el flagell de les comarques ponentines. Sort que de tant en tant alguna pluja benefactora fecunda aquestes terres fèrtils.
* * *
Un jorn, entre dos llustres, ens atansàvem amb la motxilla a coll al poblet de la Palma, encarenat sobre un relleix de la llomada que parteix aigües entre el riu de Montsant i l’Ebre, a les envistes de la vall d’aquest corrent fluvial mestre. Ens trobàvem doncs, en plena comarca de la Ribera de l’Ebre.
La terra patia set; els camps ressecats mostraven les terres clivellades i ofertes com boques que demanen aigua. Érem a la darreria de maig, i els sembrats, blat per als homes i ordi per a les bèsties, no pujaven un pam de terra; esgrogueïts, mostraven llur raquitisme infecund. No sé per què, però la visió d’aquests escampalls de tiges fracassades m’estrenyia el cor com si fossin una munió de vides escanyolides per la misèria.
La conversa amb la gent del poble fou un plany seguit. Les secades són més fortes que abans, puix que els núvols prometedors que venien a assaonar la terra, ara no passen del Montsant; ja allí, es desfan o s’evaporen. Les fonts no brollen; les basses, que alguns propietaris previsors construïren, escarmentats per la persistència dels eixuts, s’esgotaven; les dones, amb la manca d’aigua, havien de fer una hora llarga de camí per anar a rentar la roba al riu de Montsant, i un altre tant a la tornada.
Aquells oliverars, que en una bona anyada solien donar 40.000 quarteres d’olives; aquells camps, que l’any passat havien donat ordi per al bestiar del poble i en sobrà molt per a vendre; aquells ametllers que, delmats per les secades, encara donen de 4000 a 5000 quarteres d’ametlla, i aquells vinyars i terres bladeres que, si plou, fan de vi i pa el menester per a la despesa del poble, tots aquests conreus essencials enguany s’havien malmès o perillaven de perdre’s bo i enfonsant la gent en la misèria. L’estiu es presentava paorós; transcorreguts els mesos en què acostumava a ploure (setembre, octubre i maig) sense una gota d’aigua, s’havia perdut tota esperança, si Déu no feia un miracle. Descomptada la possibilitat de collites essencials, com la del blat i l’ordi, problemàtiques les altres, ben tost els homes i la jovenalla haurien d’anar-se’n, com tants anys ho han fet; però encara, atrets per la terra, amb les pluges tornen. Amb tot, n’hi ha que es queden fora, si hi ha trobat una bona ocupació. Aquesta gent tan terrassana té un fort tirat a anar a les fàbriques; són tants els palmarencs que hi ha a Sabadell, que al poble ja diuen ingènuament que “Sabadell és un carrer de la Palma”. La repetició d’aquests moviments migratoris, causats per l’eixutesa del clima, minva la població de tal manera, que l’any 1920 hi havia 1185 habitants, i al darrer recompte (1928) a penes arribaren a 900 ànimes.
Al replà de l’abadia, bo i acomiadant-nos, el senyor rector ens deia: “Si no plou, aquesta estiuada no tindrem aigua ni per a beure!” En la fosca del carrer, arrambat a la paret com qui s’amaga, pujava un home amb dues galledes feixugues. “Sembla que encara hi ha aigua, doncs?”, li diguérem. L’home, en veure’ns forasters, s’expansionà. Havia construït una bassa, en vista dels eixuts repetits, en un clos als afores del poble, i donava aigua als veïns i als amics que no en tenien, amb l’esperança de les pluges de maig; però n’hi quedava ja tan poca, que se l’havia de reservar per a casa seva: no fos cas que la dona i els fills es quedessin sense.
* * *
L’endemà, en sortir de l’hostal, una forta nuvolada apaivagava la claror matinera; mai no he emprès amb més de goig un camí sota l’amenaça de la pluja. La persistència de la secor ens havia fet deixar l’abrigall a casa per tal d’alleugerir la motxilla, i quan començà a ploure, amb cor content, férem com els de Sanaüja… La terra assedegada s’amarava d’aigua, mentre fèiem el nostre camí.
Plogué tot el dia. En el nostre trajecte la gent tan sols parlava de la pluja. I hom escatia la importància de la saó que deixava la pluja: a la Palma les terres són de “panai”, fortes, bones per a pa, l’aigua les penetra difícilment; mentre a les llicorelles prioratenques, una pluja hi posarà dos pams de saó, pels voltants de l’esmentada població “riberenca” la mateixa pluja no entrarà més d’un pam a la terra.
Sota l’aixopluc d’un paraigua, xipollejant i tentinejant per les argiles relliscoses d’un camí carreter, per entremig de terres de secà, ara xopes d’aigua, arribàrem a la Torre de l’Espanyol. Des de les entrades de les cases, de darrera els vidres de finestres i balcons, la gent mirava la pluja amb una mena d’encantament. Pensaven sens dubte que si tenien el blat perdut, encara potser salvarien les 2000 cargues de vi licorós (15-16º) que solen fer també les 35.000 quarteres d’olives de les collites plenes, tan rares. Però sobretot preveien que les famílies no haurien de desmembrar-se, perquè ja no caldria que les homes haguessin d’anar a guanyar el pa a fora. Per això un propietari, esperançat, ens deia: “Aquesta pluja ha vingut tan bé, que haurà aturat molta gent d’anar-se’n a buscar-se feina a Barcelona i la seva rodalia, que és on fan cap quan les secades tan sovint ens escurcen els mitjans de viure”.