El passat mes de març es van convocar de forma excepcional 5 dies de vaga a l’educació infantil, primària i secundària. Excepcional perquè per primera vegada en molt de temps va ser secundada per tots els sindicats majoritaris, per tots els col·lectius professionals, tant de la pública com de la concertada (com a mínim algun dels dies), i va rebre el suport dels Moviments de Renovació Pedagògica, dels sindicats d’estudiants i de les direccions dels centres educatius.
Durant molts dies va semblar que la vaga s’havia convocat per l’avançament de l’inici de curs. Era el que es deia a bona part dels mitjans de comunicació, a les tertúlies… Des de fa dinou anys, soc professora de secundària (ESO i Batxillerat) i puc assegurar que per a nosaltres el curs escolar presencial comença el dia 1 de setembre i acaba el 30 de juny. La primera quinzena de juliol normalment la dediquem a fer formació i a preparar material, sobretot les programacions anuals (què farem durant tot el curs amb cada grup). La formació és “voluntària”, però te la demanen per a tot, de manera que normalment en fem sempre, a part de la que també fem durant el curs. Per suposat, també la fem per estar al dia i poder millorar en un món que canvia constantment.
Realment ens sortia a compte fer 5 dies de vaga només perquè avançaven 5 dies l’inici de les classes? No us va sorprendre ni una mica?
Molts són els motius que ens han empès a fer la vaga. El del calendari és el menys important. Parlo per mi, però crec que bona part dels professionals que treballem a ensenyament estem tristos i molt cansats. Molts potser acabeu de pensar: “Si sou uns privilegiats, quina barra!” o que cobrem molt, treballem poc i tenim moltes vacances… Potser hauríem de exigir més conciliació familiar a les empreses, més inversió en les coses realment importants… i deixar d’atacar-nos entre nosaltres. Totes les feines tenen coses bones i coses dolentes, i a totes hi ha persones que no treballen com ho haurien de fer, però en els centres on he estat en realitat n’he vist molt poques, d’aquestes. Pel que fa a les vacances, m’agradaria aclarir que els funcionaris d’altres cossos amb la mateixa categoria que la nostra (A24) cobren una mitjana de 7000€ anuals més que nosaltres. Ho podeu consultar fàcilment, són sous públics. És un pacte a què es va arribar fa molts anys. Per això tenim més vacances. Però ens surten realment cares!
Estem tristos perquè pensem que estan destruint l’educació, sobretot la pública, però també la concertada. Els qui manen volen una classe treballadora que no arribi a la universitat, que sigui conformista, que pensi que no pot canviar les coses i, sobretot, que no es queixi. L’educació és tan important! Va de la mà de les famílies i de l’escola, han d’estar tan unides com sigui possible. Moltes vegades he sentit que estudiar no serveix per a res. Curiosament, normalment ho diu qui no ha estudiat. Estudiar et dona eines. Pots tenir-ne sense estudiar, esclar, però vivim en un món molt competitiu. Com més coses sapiguem, dins i fora de l’escola, millor.
Estem molt cansats de la manca d’inversió, dels constants canvis en els plans d’estudis i en els currículums, de l’augment indecent de feina buròcrata que no ajuda en res a l’alumnat, de les dificultats afegides a causa de la pandèmia, de regalar els títols amb un munt de matèries suspeses (perquè l’alumne/a està en procés d’assoliment), de l’acatament de sentències injustes respecte de la immersió lingüística, de la desaparició o la reducció d’hores de matèries que realment et fan pensar, d’assabentar-nos de moltes coses per la premsa, de tota la feina que no es veu, de ser jutjats per tothom (la majoria de vegades per persones que mai han trepitjat una aula o que han fugit d’elles), de la congelació dels sous des de fa 15 anys, de voler tornar a la jornada partida per interessos econòmics relacionats amb empreses de càtering i la Fundació Bofill…
Hem de despertar i lluitar per les coses importants. El veritable enemic és més amunt. I hem d’informar-nos millor. Malauradament, mai havíem tingut a l’abast tanta informació i mai havíem estat tan desinformats. Potser és el que es pretén…
Anna Boqué Martí