Amb l’adveniment d’Internet i dels avenços en els dispositius mòbils, l’accés a les dades s’ha universalitzat, i els continguts multimèdia s’han multiplicat exponencialment. No estic en contra d’aquest fet, més aviat al contrari, però cal tenir present que la informació ja no és el que era i que no ho tornarà a ser. La informació ha passat de ser analògica a digital. Per a mi aquest canvi no només es refereix al format, o al suport material, dels continguts informatius. El pas d’allò que anomenem “analògic” a “digital” per a mi representa un canvi més profund que altera la construcció de la realitat: passem d’una realitat tangible, empírica, a una virtualitat construïda (com exemplifiquen conceptes com el Non-Fungible Token, o NFT). I és que, de fet, estem endinsant-nos en una nova revolució.
Fins ara només hem vist (o hem volgut veure) les bondats d’aquest canvi: tenim tot el coneixement a un clic de distància, ens han dit. Només cal saber buscar pel Google. Hem volgut entendre Internet com un aparador enciclopèdic i analògic de dades estàtiques, consultables en qualsevol moment, i des de qualsevol lloc. Com una mena de fons de catàleg analògic que simplement s’ha escanejat i posat a disposició. Però les dades ja no ofereixen aquesta idiosincràsia: va aparèixer la Web 2.0 i les dades es van tornar fluïdes, interactives, tridimensionals, i vam entrar a l’era de la Big data i dels algoritmes d’intel·ligència artificial.
Avui dia no hem de triar l’oferta televisiva entre quatre canals, sinó que podem personalitzar els nostres gustos a través de l’ampli catàleg que ens ofereixen les plataformes de televisió per streaming. Però avui dia les plataformes de televisió per streaming estan investigant de quina manera poden fer front a un fenomen que ha aparegut en els darrers temps en el consum dels seus productes, i que defineixen com a “fatiga de decisió”: el bloqueig en la tria de continguts, per efecte de la saturació. Per a mi, aquest és un petit indici d’una cosa més gran.
Mai no estarem preparats per a processar la informació tal com se’ns presenta avui dia, en tot el seu esplendor digital, perquè la configuració física del nostre cervell és la que és i té uns límits intel·lectius emmarcats per la nostra genètica. Només amb el filtre adequat podem tornar-la intel·ligible, apta pel consum humà. I aquí és on entra l’educació: ens falten eines per controlar tot aquest allau d’informació que, sigui dit de pas, es manifesta en formats i continguts molt diversos i canviants: formats transmedia, líquids, com diria el sociòleg Zygmunt Bauman quan parla de “modernitat líquida”. Necessitem, doncs, una educació per al processament de la informació.
Una bona manera d’endinsar-se en aquesta informació digital és, sens dubte, a través de les noves tecnologies. Però compte, perquè el programari (o les apps del nostre mòbil), que serveixen com a receptacle pel tractament de les dades digitals, només és el suport. La tela d’un quadre. Hi ha una qualitat emergent de la informació que no es processa només per saber com funciona una app, o per saber moure el punter d’un ratolí per la pantalla, fent gala de la nostra capacitat visomotriu, incomprensible per a persones de generacions anteriors. Dit d’una altra manera: és fàcil donar un “like” a una foto que ens agrada, fer un retuit a allò que ha dit algú… però entenem les implicacions psicològiques que se’n deriven del fet d’utilitzar aquestes accions? Som conscients del temps que dediquem a consumir informació que no triem? Com l’aigua que es desborda per les vores d’un embut perquè és incapaç d’evacuar-la a temps pel seu extrem, la informació digital pot provocar una saturació en el cervell perquè és excessiva per naturalesa, impossible de processar.
Per tant, parlem d’una informació digital que és perillosa tant per la quantitat, com per la qualitat. Avui dia estem acostumats a ser bombardejats passivament i a consumir activament una informació que ja neix hipertrofiada, tant per la seva abundància, com pels codis i els canals emprats. La revolució comunicativa és un fet. I els nostres cervells hiperestimulats sempre han manifestat preferència per informacions amb contingut audiovisual, més que no pas de qualsevol altra mena. I no és tan estrany ni criticable, perquè l’ésser humà se sent més atret pels estímuls brillants i en moviment, que no pas per continguts estàtics que requereixen d’un procés intel·lectual voluntari d’assimilació, com passa amb un text. El cinema de consum actual és una biblioteca digital de sorolls i explosions amb una vaga connexió narrativa que, de fet tant és, tampoc és tan important.
Amb les persones més joves, tota aquesta regulació de la informació es torna encara més complicada. Elles ja han nascut envoltades de tota aquesta parafernàlia, i a més a més, no van ser educades en una cultura analògica, de llapis i paper, com sí que ho vam ser generacions anteriors. En part, el resultat de tot plegat es caracteritza per un augment de trastorns per dèficit d’atenció, hiperactivitat i diagnòstics psiquiàtrics com el trastorn límit de la personalitat. M’atreviria a dir que aquests trastorns són fills de la nostra època. I en tots hi ha denominadors comuns, com ara la incapacitat manifesta per processar correctament la informació, la manca de paciència i de constància, de parar atenció en els detalls; també comparteixen coses com l’ansietat, l’aparició de comportaments nerviosos, i la necessitat d’una satisfacció immediata que moltes vegades implica l’abús de drogues i una mancança per saber administrar els propis diners.
En síntesi: hauríem de saber ingerir i metabolitzar la informació com el nostre organisme fa amb els aliments que triem. I necessitem d’una educació necessàriament nova, radicalment nova, que s’ensenyi a les escoles i els instituts. I no parlo només d’ensenyar noves tecnologies o de fer anar un ordinador portàtil. No és només això: es tracta d’ensenyar a processar la informació, a discernir-la.
Crec que aquest és un problema social important, però només l’intuïm perquè creiem en les bondats d’un món que presumeix d’estar més hiperconnectat que mai. I crec sincerament que l’ésser humà no està preparat per aquest canvi de paradigma en les tecnologies de la informació. El nostre cervell no està preparat.
I la solució? Doncs no és tan senzilla. Jo no la tinc, evidentment. Reivindicar la informació analògica, combinar-la si es vol, per dir-ho d’alguna manera. Crec que potser ens ajudaria en aquest camí.
David de Jòdar