Què és el salado? Val la pena parlar d’aquest joc de cartes perquè està a punt de desaparèixer i sembla que desapareixerà sense remei. Pel que sabem només queda viu a la Palma, i a Cabacés també es coneix, però hi ha poques persones que hi sàpiguen jugar i totes majors de 55 anys.
El Salado va ser molt popular fins que possiblement va anar quedant apartat per l’èxit d’altres jocs que van irrompre, com la manilla i la seua popular variant, la botifarra, jocs amb els quals va conviure perfectament fins diria la dècada dels 90 del segle passat, sempre regularment jugat els diumenges després de dinar a una taula rodona que hi havia al cafè del Sindicat, una taula rodejada, amb poques excepcions, dels hòmens de més edat del poble. Els hòmens més jóvens jugaven al burro o a la botifarra, i les dones començaven a aparèixer al cafè a partir de mitja tarda. O l’home les anava a buscar després de jugar a les cartes, encara que n’hi havia que no jugaven, o venien elles amb les amigues i la canalla.
Recordo de petit com els diumenges després de dinar anava al cafè i m’entretenia veient com el meu padrí i els seus amics hi jugaven, al salado.
El salado és un joc d’envit on no s’aposten diners. És en equip i com a màxim l’equip perdedor paga el cafè al guanyador. Un equip el poden formar fins a quatre persones i els jugadors queden asseguts a la taula de joc alternativament, de manera que dos companys del mateix equip mai seuen junts.
El que fa molt interessant aquest joc és que te un lèxic específic molt curiós i també que, a diferència de quasi tots els altres, els jugadors de l’equip poden parlar entre ells propiciant la jugada desitjada i, a més, es poden fer senyes ja establertes que tots els jugadors coneixen, cadascuna lligada a la possessió d’una bona carta, per avisar el company que organitza l’equip de la carta bona que tens a les mans. Al cap i a la fi, del que es tracta és d’enganyar el contrincant per guanyar la partida.
Parlem de les paraules pròpies…
El joc: guanya el joc qui passa de 30 tantos després de jugar les partides que faci falta per completar-lo.
El salado: és el 5 de copes. És la carta de més valor i la que més mana.
Els pericons: són totes les cartes amb valor i manen de manera decreixent. Són aquestes: 5 de copa (el salado), rei de copa, cavall de copa, sota de copa, as de copa, as d’oro, cavall de basto, sota d’oro.
Cartes que no són pericons però que també manen sobre les altres de la baralla després dels pericons: as d’espasa (l’espadilla), as de basto (el bastillo), el 7 d’espasa i el 7 d’oros.
Flor: és una de les bases amb què es juga. Cada jugador juga amb tres cartes. Per tindre flor, les tres cartes han de ser tres pericons, o dos pericons i una altra carta, o un pericó i dos cartes del mateix pal, o tres cartes del mateix pal.
El valor dels pericons és aquest:
Salado (5 de copa): 15 punts
Rei de copa; 14 punts
Cavall de copa: 13 punts
Sota de Copa: 12 punts
As de copa: 11 punts
As d’oro: 10 punts
Cavall de basto: 9 punts
Sota d’oro: 8 punts
Així, una flor formada pels tres pericons amb més valor valdria:
20 punts de la flor + 15 punts del salado (5 de copes) + 14 punts del rei de copa + 13 punts del cavall de copa = 62 punts
Una flor formada per un pericó i dos cartes del mateix pal sense valor valdria:
20 punts de la flor + 13 punts del cavall de copa + 3 punts del tres d’espasa + 5 punts del cinc d’espasa = 41 punts
Envidar: amb cartes a la mà, sense començar a jugar-les a la taula i si no es té flor, es pot començar envidant amb els punts de dos de les tres cartes que cada jugador tingui. Si un jugador envida, i posteriorment surt una flor, l’envido anterior ja no val i preval el de la flor.
Així un envido, on només es compten dos de les tres cartes es comptaria d’aquesta manera:
El 5 de copa (el salado), 15 punts + el 5 d’oro, 5 punts + el 2 d’espasa, 0 punts (només en podem sumar els dos de més valor) + els 20 de la basa= 40 punts.
El 12 de copa (pericó), 14 punts + el 7 d’espasa, 7 punts + el 2 de copa, 0 punts (només en podem sumar els dos de més valor) + els 20 de la basa= 41 punts.
Pintar: un dels membre de cada parella o equip recull del plat del mig de la taula (fesols o escuradents) per recordar els tantos guanyats a cadascuna de les partides jugades fins acabar el joc. Cada equip es recorda dels tantos que ha anat aconseguint fins que el joc s’acaba guardant els fesols o escuradents que recull del plat quan guanya un tanto. Cada fesol marca un tanto, cada escuradent deu. Així, quan un equip té deu fesols, els torna al plat i agafa un escuradents.
Aquest punt és molt interessant i ens situa en l’antiguitat d’aquest joc de cartes. Actualment a tots els jocs de cartes on els punts de cada partida es sumen per guanyar, s’utilitza paper, llapis o bolígraf. Ens hem de situar en un moment en què ni el paper ni els estris per escriure eren habituals en cafès o tavernes.
Els trucs: un cop superades les dos primeres fases on es juga amb les cartes a la mà sense tirar-les a la taula, l’envido, si no hi ha flor, i la flor, comença la part del joc on les cartes es juguen i es posen a la vista. A cada partida hi ha tres bases possibles, cadascuna de les tres cartes que té el jugador a les mans. En qualsevol de les tres bases, mentre la partida es desenvolupa, de vegades perquè qui ho fa té bones cartes, o perquè vol enganyar, qualsevol membre de l’equip pot trucar, és a dir, pot apostar tantos addicionals als dos que val la partida, ja sigui per fer marxar del joc l’equip contrincant, o perquè realment l’equip té bones cartes. Es pot trucar a la primera basa, a la segona, però normalment és a la tercera i última. Qui vol reptar diu: “trucs”. Qualsevol de l’equip contrari, normalment qui el lidera, però també el qui té més bo, pot replicar: “Quants? Un, dos, tres, o la falta”… diu el qui ha reptat. Si els trucs són rebutjats per l’equip contrari, l’equip que ha apostat guanya la partida sense acabar-la; si l’equip contrari els accepta, es juga i guanya qui té més bon joc. Pot passar, també, que l’equip reptat no sols accepti jugar, sinó que repliqui augmentant l’aposta. Si això passa, l’equip reptat pot acceptar o abandonar la basa, amb la qual cosa acaba perdent els punts que havia reptat més els punts que l’equip contrincant havia replicat.
De Punta i de Pla: l’aposta de punta val un tanto addicional, i la de pla dos quan es subhasta l’envido.
La falta i el joc: és una modalitat d’aposta, que, a part de les possibilitats de fer-ho de punta i de pla, es pot apostar en cada fase a l’envido, a la flor i quan les cartes es juguen. La falta són els tantos que li queden al qui aposta per guanyar la partida. El joc significa passar de 31 tantos i emportar-te el joc sencer.
El desenvolupament del joc
Qui reparteix dona tres cartes a cada jugador. Qui és mà, el primer per la dreta del qui reparteix, arrenca, envidant si vol, o cantant flor si la té. A partir d’aquí, qui té flor ho ha de manifestar. Si apareix una flor, l’envido deixa de tindre validesa.
Es comença a subhastar l’envido si no hi ha flor. Si hi ha flor o flors als dos equips, es subhasta la flor. Una vegada fet això, comença pròpiament el joc de cartes a la taula. Surt la mà amb la primera carta i, molt interessant, cap jugador està obligat a seguir amb el mateix pal o a matar la carta prèvia. Un es pot aplanar, és a dir, no matar enganyant el contrari i esperar per fer-ho la basa següent.
En definitiva, un joc molt diferent dels habituals a què es juga, les partides són curtes, per la qual cosa és molt dinàmic, és entretingut, i, com que es parla i s’enganya, és divertit. No és fàcil de jugar-hi.., diria que és el més complicat dels que conec.., però tot s’aprèn jugant. Tant de bo aquest proper estiu puguem fer un taller per ensenyar-ne a qui vulgui saber-ne.
Sisco Filella Cubells