Sembla que fos ahir… i ja han passat vint-i-cinc anys. Sí, sí, vint-i-cinc anys! Mitja vida (o, si més no, una tercera part) fent Espona! I quins anys! Que n’han canviat, de coses, en aquests vint-i-cinc anys! N’hi ha prou amb un exemple! Quan ens vam constituir, un Dissabte Sant de l’any 2000, els telèfons mòbils encara feien els primers passos de la seua singladura al nostre país, i l’ús més o menys generalitzat d’Internet també era una cosa força recent, i a utilitzar el correu electrònic es pot dir que encara ens hi estàvem acostumant. Des d’aleshores, han passat moltíssimes coses en aquest sentit: l’evolució vertiginosa dels dispositius (mòbils i no mòbils), l’aparició dels telèfons intel·ligents, de les xarxes socials… i fins arribar a la recent irrupció de la intel·ligència artificial i tot el que comporta. I què dir de la política catalana? Quan vam aparèixer, l’any 2000, encara governava Jordi Pujol. Després va vindre el tripartit, i la renovació de l’Estatut, i la sentència del Tribunal Constitucional, i el Procés independentista, i el referèndum de l’1 d’octubre, i l’exili i la presó dels principals líders que n’havien estat al capdavant.., fins arribar a l’actual situació, quan tornem a tindre a un president socialista a la plaça de Sant Jaume.
Per tant, com es pot veure en aquestes poques línies, i agafant només dos àmbits com a exemple, els vint-i-cinc anys de l’Espona són uns anys que han donat molt de si. I des del punt de vista de la Palma, també. Tot i que en un escenari petit, com és el del poble, un podria pensar que les coses són més immutables, també hi han passat força coses. Quan vam aparèixer, existia una clara pluralitat política al poble, amb dues candidatures que s’enfrontaven a les eleccions a l’Ajuntament, cosa que avui sembla ja una cosa del passat (a les darreres eleccions municipals només hi va concórrer una candidatura). Igualment, quan ens vam constituir, vam suposar una alenada d’aire fresc en el teixit cultural i associatiu del poble (el Mussol havia aparegut cinc anys abans), mentre que, actualment, han florit al nostre voltant una munió d’associacions i entitats de tot tipus: grup de diables, grup de teatre, associació de dones, associació de jubilats, associació de jóvens…
I L’Espona? Doncs tampoc ha sigut aliena a aquesta evolució natural de les coses. Podríem parlar dels anys inicials d’efervescència, amb els primers cicles de les Xarrades a la fresca, la irrupció de les activitats de recuperació, amb les primeres festes del Segar i del Batre, i les segones, i la carbonera.., amb l’aparició i regular sortida, cada dos mesos, del Reble, amb el primer número de la col·lecció «Fent Espona», amb l’exposició sobre el catàleg arquitectònic i etnològic del terme, malauradament mai acabat… Aquesta etapa la podríem estendre fins al que va suposar, de majoria d’edat, l’acte de celebració del desè aniversari, a la sala del Sindicat, el Dissabte Sant de l’any 2010. Després d’això venen els que podríem anomenar els anys de la plàcida maduresa, en els quals l’associació anava com un tro. Van ser els anys en què ens vam replantejar el model de les activitats de recuperació, que es van deixar de fer, però en els quals vam aconseguir fer un pas més, en el sentit de processar i difondre la informació recollida, amb diverses conferències fetes a altres pobles, explicant el que havíem fet (Ulldemolins, Flix…), l’aparició d’un article sobre això a la miscel·lània del CERE, l’aparició del llibre Deu plats i un tupí o de l’ospuscle Cantar i jugar. També van ser els anys de la realització de les sortides, i de la trilogia conformada per les passejades pel nucli urbà, per l’entorn humit del barranc i pel secà (llàstima que aquesta darrera no s’hagi acabat convertint en un opuscle, com les altres dues). La culminació d’aquesta etapa la podem fixar en la publicació del llibre sobre els cent anys del Sindicat, impulsat per l’Espona i editat per la Cooperativa, l’any 2019.
I després han vingut els darrers anys, d’un cert amortiment i frenada de ritme, fruit de moltes causes (la pandèmia va ser una trencada de ritme important; havíem de celebrar el vintè aniversari i no va poder ser), i l’esgotament dels membres, ja que, malgrat algunes excepcions molt reeixides, a la junta mai hem aconseguit fer una renovació real, i ens hem hagut de limitar a anar jugant al joc de les cadires, anant intercanviant els càrrecs. En aquest anys, ens hem dedicat a mantindre la pàgina web, a publicar un Reble cada dos mesos (ara ja en format d’entrada al blog del mateix nom, que es manté en línia) i a l’organització, a l’estiu, del cicle de Xarrades. Malgrat això, hi ha hagut moments d’espurnejades importants, com la xarrada sobre els Legamber’s, o la d’Arturo Gaya, l’estiu passat. També han estat anys, aquests darrers, d’acostament a l’Ajuntament i a Lo Mussol, amb qui hem encetat recentment una etapa de col·laboració introduint una secció fixa a la revista, on en principi s’hi publicaran articles ja apareguts al Reble 2.0.
I així és com ens hem plantat al vint-i-cinquè aniversari, i com ens hem plantejat una sèrie d’actes commemoratius, per a celebrar-lo tal com pertoca. La publicació d’aquesta entrada al Reble suposa, en aquest sentit, el tret de sortida d’una agenda d’actes, que no és la més carregada del món, però que sí que és la que ens podem permetre en aquests moments. En primer lloc, el Dissabte Sant de 2025 tindrà lloc l’acte institucional de celebració del vint-i-cinquè aniversari, en el qual, a més de membres de l’Associació, hi participaran membres d’associacions de l’entorn amb qui ens hem relacionat al llarg del nostre camí. Volem que, a més d’un acte retrospectiu i de commemoració, sigui un acte prospectiu, i de reflexió de cara al futur, sobre l’estat de la cultura i de l’associacionisme en general, al nostre entorn més proper. Després d’això, a l’estiu del mateix any 2025, vindrà la vint-i-quatrena edició del nostre cicle de Xarrades a la fresca (observi’s que només hem fallat un any, per la pandèmia), que esperem que sigui d’interès, com ha estat tots aquests anys. Finalment, treballarem en l’edició d’un llibre que recopilarà al voltant de vint-i-cinc anys de Reble (el butlletí va sorgir al 2001 i el llibre sortirà ja al 2026), que presentarem el Dissabte Sant de 2026, i que suposarà el tancament de les celebracions pel quart de segle d’existència.
Ara bé, no tot són flors i violes. Estem molt contents de poder celebrar una trajectòria tan reeixida, però no ho fem en el millor moment. Déu ser un virus, deia el Gerard Gual, en un dels primers Rebles, cap allà a l’any 2002, amb motiu de la desaparició del club de futbol. Doncs bé, el virus ens ha enxampat també a L’Espona, hem sobreviscut a una pandèmia mundial, però no sé si ho podrem fer a aquest virus tant particular que, a més, pel que hem pogut copsar a l’entorn associatiu més proper, no és exclusiu nostre. Els qui hem portat el timó de L’Espona estem molt esgotats. Són molts anys, moltes vicissituds viscudes a nivell personal, familiar, laboral (ja ho deia abans, mitja vida!), i a més ja no tenim, al nostre entorn, aquell grup d’una trentena de socis i sòcies que sempre ens donaven suport directe en tot el que fèiem. La vida passa per a tothom, la gent es fa gran, la gent es cansa, alguns malauradament han traspassat.., i tampoc no trobem entre el jovent la implicació necessària per a prendre el relleu. Per tant, si no aconseguim el relleu necessari -de fet, ara ja imprescindible-, L’Espona, després de celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari, haurà d’anar fent les accions necessàries per a cloure l’activitat, i a això dedicarem els dos últims anys de l’actual junta, ja que no podem seguir amb la dinàmica de rotació de càrrecs. Esperem, d’aquí a allà, que l’embranzida que ens donarà la celebració que tot just ara comencem, permeti que apareguin algunes persones que puguin agafar-nos el relleu, i que el virus al qual al·ludia el Gerard, no se surti amb la seua, un cop més.
Sergi Cuadrado Ciuraneta
President de l’Associació Cultural L’Espona