La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acompleix la funció d’acadèmia de la llengua catalana. Aquesta funció, entre d’altres, comporta l’establiment de la normativa lingüística. L ’any 2016 el Ple de l’IEC va ratificar per consens la nova versió de l’Ortografia catalana. Aquesta obra, juntament amb el Diccionari de la llengua catalana (DIEC1, 1995; DIEC2, 2007) i amb la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016), són les tres obres normatives de referència de la nostra llengua.
En la redacció de la nova Ortografia, la Secció Filològica ha mantingut una actitud de prudència i respecte per l’ortografia fundacional (que s’inicia l’any 1913 amb les Normes ortogràfiques), tot i que l’obra aplega modificacions i aclariments d’ençà de les obres de Fabra, amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic. Entre aquestes modificacions se’n troba una que va aixecar força controvèrsia (i sembla que ho continua fent): la reducció dels casos amb accent diacrític. Aquesta modificació, i totes les altres que es van fer, va comptar amb un període d’adaptació i d’implantació d’uns quatre anys a partir de la publicació de l’Ortografia, termini que es va complir el 30 de juny d’aquest any (data en què es tanca el període de moratòria).
L’accentuació diacrítica és la que posem per distingir, en la major part dels casos, parelles de paraules que són iguals però que tenen significat diferent. Actualment són 15 parelles, una simplificació considerable si tenim en compte que abans n’eren 150. Les 15 parelles que han mantingut l’accent diacrític són aquests quinze mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, sòl/sol, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. Paraules, doncs, com dona (gènere femení) o dona (3a persona del singular del verb donar, present) ja no en duen (avesats com estàvem a posar-n’hi). I entre una de les modificacions derivades cal tenir en compte que tampoc no duran accent els compostos i derivats d’aquests mots amb diacrític. Així, paraules com adeu, adeu-siau, marededeu, rodamon, a contrapel, entresol o subsol s’han d’escriure sense accentuació gràfica. En general, tot i el debat suscitat, avui el sistema educatiu, el món editorial i els mitjans de comunicació incorporen ja aquesta modificació ortogràfica.
Aquesta simplificació, com dèiem més amunt, no és fruit de l’atzar ni d’un caprici, sinó que obeeix a uns criteris pensats, estudiats i científics. Tots són mots monosíl·labs (una sola síl·laba) i de força freqüència en l’ús (s’han eliminat els menys freqüents). Per tant, es tracta d’una proposta feta amb rigor i responsabilitat, en què s’ha tingut en compte l’opinió dels professionals de la llengua, amb l’objectiu, entre d’altres, de modernitzar aquesta llengua i adaptar-la a la societat actual. Tot i el rebombori mediàtic i social (per molts se’n va fer un gra massa; altres comprenen que es produeixi cert malestar quan es canvien aspectes de l’ortografia, un dels símbols d’una llengua), sembla que ens hi hem adaptat. Hem tingut quatre anys per fer-ho i fa la sensació que les aigües s’han calmat. El cert és que, com tot a la vida, la llengua evoluciona i ens hem d’adaptar a aquests canvis.
Imma Cubells Bartolomé
He pujat muntanya amunt, i he trobat un os. Un os d’os? Un os de carn i os? Com quedem? Francament; en llenguatge de Josep Pla, d’algunes d’aquestes supressions em semblen “collonades”, ja que l’explicació que cal donar a continuació, és molt més entretinguda que l’accent.