Agost 2021

Matins matiners, la llum just comença a treure el cap i el sol encara no ha tingut temps de blair la terra. Matins solejats de tros, de desbrossar, de tallar llucs, de vigilar el rec, d’ensulfatar, a la fi de deixar el camp llest per a les collites que vindran. Matins d’hort, de collir cebes, albergínies, pebrots, tomates, síndries i melons. I raïm i figues, amb aquella dolçor estiuenca incomparable. Matins de caminar, pel terme o una mica més enllà. La Serra del Montsant ens ofereix excursions per gaudir i recordar, amb aigua o amb terròs, amb ombra o pedra, amb cel i bosc. I amb olors, de romer, timó, espígol, sàlvia, secanella o te de roca.

Migdies de piscina o de vermut a la plaça, de buscar l’ombra, d’escoltar els vells del poble, de converses desordenades que van pujant de decibels i que abracen tots els temes locals: que si fa molta calor, que si plourà, que si s’abuidarà l’embassament, que quines són les millors tomates de l’hort, que si els “jabalís” i els cabirols ho fan malbé tot, que si la picadora és o no una bona eina, que qui són aquells forasters…

Dinars de la mama, amb taula parada, amb aliments frescos i de temporada, amb les fruites i verdures dels horts, amb amanida, potser amb sopa, amb carn de Cal Macari i algun dia amb peix de la parada de la plaça. Dinars on segueix la conversa i es fa més íntima i on abunda la crítica. Que si aquell/a porta mala vida, que si aquesta jovenalla arriba molt tard a la nit, que si hi ha molta gent forastera que no coneixem o que si la gent gran té un all o una ceba.

Tardes de migdiada, a cops sense límits. De sofà o de llit, i que en despertar et trobes el llibre que havies intentat llegir al damunt o per terra. És aquell moment en què sembla que la vida s’atura. Tardes amb potser una altra ració de tros o d’hort, de fer coses per casa, d’esperar que arribi el vespre, on tot comença a bullir de nou.

Vespres de plaça, de nens amb bicicleta o jugant a pilota, de colles a les taules, de bullici, de vida. Es recuperen les converses de migdia i se n’introdueixen de noves, ara no tan locals: el futur del Barça sense Messi, la política i l’independentisme, el futur del català o la gastronomia. Ah, i la pandèmia, sí. Sempre queda un lloc per a la pandèmia.

Sopars ràpids i frugals, perquè l’objectiu és tornar a la plaça i recuperar les converses anteriors. Sopars de pa amb tomata i embotit. De si aquest pernil salat ha sortit millor que l’altre, de si aquest formatge francès és tan bo, de si la truita de patata ha de portar ceba o no, o de si s’ha de menjar fruita, que al final sobra i es fa malbé. I ràpid cap a la plaça un altre cop. El cafè ja el faré allà.

Nits de garbinada, sembla que vol refrescar una mica l’ambient reescalfat de tantes hores d’insolació. Fins i tot hauré d’agafar algun jersei de màniga llarga, no sigui que tingui frescor més tard. Nits de Festa Major, de música i de ball imaginat. Nits de cine a la fresca, amb aquelles pel·lícules que difícilment podríem veure en un altre lloc, de directors amb noms japonesos o italians, que ens recorden que el cine és realment un art.

I arriba la mitjanit, i no queda gaire temps perquè els bars tanquen a dos quarts d’una. Toc de queda, què és això? Les taules de la plaça segueixen allà, reclamant ser ocupades i la gent demana beguda abans no sigui massa tard, a l’estil dels pubs anglesos quan sona la campana i has d’ordenar la darrera consumició. Segueixen les converses i en un determinant moment algú diu: “Què farem demà?”. Això vol dir que potser és hora d’anar a dormir. No se sap l’hora que és, només que és tard. Però estem de vacances i demà no cal matinar gaire. I anem cap a casa pensant quantes coses hem fet durant el dia. I que hem sigut feliços en aquest petit espai de temps.

Temps que passa molt ràpid… gairebé ja som al setembre.

Ricard Boqué Martí (Cal Cristianou)