El passat 18 de juliol es va celebrar l’assemblea general anual de L’Espona. Un dels punts de l’ordre del dia va ser el del canvi de Junta, en el qual es va esmentar el meu nom com a persona que deixava de ser-ne membre. En aquell moment, com un flaix, em van vindre a gran velocitat, les fites assolides per l’associació, a les quals, de manera més gran o més petita, vaig aportar el meu gra de sorra. I, també, de l’honor que ha significat ser membre de la Junta des de la data fundacional, cap a l’any 2000. Vint-i-sis anys exercint-hi diferents càrrecs: vocal, secretari, vicepresident i president (dos vegades).
Sí, considero que és un gran honor haver format part d’un grup de gent inquieta que ha volgut posar en valor el fet de viure o bé de tindre vinculació amb La Palma, i mostrar a tothom la riquesa cultural del nostre poble. I faig servir l’adjectiu cultural en el seu vessant més ampli en el qual s’hi inclouen tradicions, costums, maneres de treballar, però també la història, la lingüística o el medi natural. Crec que l’objectiu de difondre i, sobretot, debatre, sobre qüestions a les quals abans no se’ls donava importància, havien estat amagades o bé, simplement, no se’n volia parlar, s’ha aconseguit en gran mesura.
Han estat anys de gran èxit participatiu. Especialment, els primers anys, les festes del batre, de la carbonera, de la indústria tradicional van ser molt participatives. Potser era perquè feia poc que havíem nascut i, ja se sap, que la novetat sempre crida, o bé perquè com a part dels actes vam organitzar àpats amb plats tradicionals, però el cert és que l’èxit va ser absolut. Després, quan es va decidir canviar l’orientació dels actes i fer-los més modestos, la fidelitat de la gent va continuar, com ara l’itinerari històric pel nucli urbà o bé els itineraris pel bosc de ribera o pel secà. Una fidelitat que ha continuat fins ara, amb una activitat que s’ha mantingut al llarg de tots aquests anys: les xarrades a la fresca que, en general, sempre han tractat temes molt interessants i han estat d’un nivell força alt.
I què dir de les publicacions: llibres, opuscles.., en les quals per a mi ha estat un plaer, un honor i, també, un orgull participar-hi d’alguna manera o d’una altra: des de redactar textos, fins a assumir tasques d’edició. Tot aquesta producció bibliogràfica, que havia estat aturada els darrers anys, però que s’ha tornat a activar amb el llibre 25 anys posant Reble, és un patrimoni que és a la disposició del poble i de tothom que el vulgui conèixer.
Precisament, aquest darrera publicació és una recopilació dels editorials i dels articles del Reble, el butlletí informatiu per als socis en paper (2001-2018) i de les entrades del blog digital Reble 2.0 que, des de 2019, ha esdevingut el canal de comunicació amb els socis. He de dir que he aportat articles tant en format paper com en format digital, però del que estic més satisfet com a col·laborador del Reble són els editorials que vaig redactar-hi durant una bona temporada, cosa que no era gens fàcil, ja que havien de mostrar el pensament de tota la Junta sobre temes de l’actualitat (local, catalana o mundial). No cal dir que també em sento honorat i orgullós en aquest sentit.
Si hagués d’indicar els dos moments àlgids de l’Espona durant tots aquests anys, n’assenyalaria dos: la carbonera i la publicació del llibre commemoratiu del centenari de la cooperativa (Lo Sindicat de la Palma).
La carbonera va ser una activitat que logísticament va ser molt complexa, però va reeixir de manera absolutament satisfactòria. Però, a més, va donar a L’Espona una difusió més enllà de l’àmbit que li era més propi (el local o el comarcal): l’ambit català, gràcies a TV3, que va a vindre a fer un reportatge de l’acte i va mostrar el que fèiem a tot el Principat.
La publicació de Lo Sindicat de la Palma va significar un moment de col·laboració amb la Cooperativa, que estava a punt de celebrar-ne el centenari. No es va plantejar un llibre commemoratiu estàndard, sinó que es va plantejar com un llibre amb el màxim rigor pel que fa al context històric dels esdeveniments d’aquells cents anys. Josep Lluís Filella, soci de l’Espona, editor i historiador, va fer una extraordinària tasca com a coordinador del llibre. L’obra que en va resultar és de consulta obligada per a qui vulgui conèixer la història contemporània de la Palma, sota el prisma del Sindicat.
Han estat anys de feina i satisfacció, de veure com, després d’anys d’abandonament i, perquè no dir-ho, d’autocensura, L’Espona ha aconseguit posar en valor les nostres tradicions, la nostra història, la nostra manera de parlar, el nostre entorn natural, i tot allò amb què hem tingut relació i encara en tenim. Per a mi, això ha estat la fita més gran assolida durant la meua trajectòria com a membre de la Junta.
Des de fa uns anys, L’Espona està vivint un procés de transformació, del qual la renovació de la Junta, que ja va començar l’any passat, n’és un aspecte fonamental. Ha arribat el moment de donar el relleu a altres persones que, per darrere dels que en vam ser fundadors, de ben segur aportaran noves idees i noves maneres de fer a la nostra associació. En aquest sentit, crec que ha estat molt important l’entrada dels promotors del documental (Ar)relats, persones que estan absolutament compromeses amb la cultura i, en especial, amb la memòria del nostre poble. De ben segur que les seues propostes seran d’allò més innovadores.
Per acabar, ara que soc allò que se’n diu “soci de base”, vull manifestar que continuo tenint l’honor i segueixo estant orgullós de formar part de L’Espona, de fet sempre n’estaré. La meua feina com a membre de la Junta s’ha acabat, però, evidentment, sempre estic obert a col·laborar i donar un cop de mà perquè la nostra entitat tiri endavant. I acabo, ara sí, donant les gràcies per tots aquests anys i desitjant que L’Espona segueixi fent la seua tasca absolutament imprescindible durant molt de temps.
Ricard Sas Filella