El projecte “Les Coves de la Palma” neix amb la intenció de generar un itinerari que recorri algunes de les balmes i coves existents al municipi. Fruit de les consideracions d’un treball anterior —un inventari de construccions de pedra seca— i de l’impacte —personal— de descobrir indrets com aquests dins del terme, va acabar prenent forma una iniciativa, d’entrada, de caràcter descriptiu, que buscava recuperar aquests espais de l’oblit i retornar-los a la memòria col·lectiva.
Per dur a terme aquest propòsit es va fer tot un treball de documentació gràfica en detall, aportant breus descripcions i una mica de context històric (usos i funcions, anècdotes, etc.). El resultat ha estat una sèrie de fitxes que recullen la situació actual i la història d’algunes de les principals coves i balmes del terme; un intent de cristal·litzar-les en el temps i preservar-les, encara que fos de manera audiovisual.
I, en principi, fins aquí havia d’arribar el projecte: un recorregut per l’epidermis territorial del municipi per descriure unes construccions. Tanmateix, aquella iniciativa que buscava generar itineraris i connectar llocs va acabar entrellaçant moltes més coses. A poc a poc, i a mesura que anava passant més temps dins les coves, més creixia la meva curiositat. Com si es tractés d’una pulsió atàvica, els imaginaris presents en cadascun dels espais anaven cada cop reclamant més la meva atenció: un nom esgrafiat en una pedra, uns estris oblidats i apilats en un cantó, les restes d’una joguina rovellada… Cada element que trobava obria la porta a una història, a un món que romania amagat darrere de silencis lapidaris, penombres i clarobscurs.
Aquesta nova mirada va despertar una manera diferent d’entendre’ls: d’indrets enclavats en un passat i en una dimensió més física, es va passar a escenaris vius; paisatges -en el sentit més etimològic- multidimensionals, en els quals es podien resseguir els fils -com petits clamors- de les vides i les experiències que allà havien esdevingut. Aquells espais petris, encara guardaven una essència, una empremta persistent de la vida que havien acollit. Com si es tractés d’una equació a resoldre, les coves de la Palma es mostraven elements incomplets sense la seva història. I així va ser, de manera orgànica, com aquestes es van convertir en elements vehiculars, motiu, i a la vegada instrument -llenç-, a través del qual poder explicar una tradició, un poble, una història.
Llavors, de la mà d’alguns palmencs va començar a esbossar-se un relat en expansió, un univers novel·lesc immensament ric: conflictes i ràbies esculpides en sang, amagatalls inversemblants, càstigs divins, pors i persecucions imperibles -que esmicolaren famílies durant generacions-, històries de fortunes efímeres… Un conjunt de fragments i anècdotes que, al final, van acabar superant les fronteres físiques de les coves, i es van projectar en altres escenaris i èpoques. Gràcies a la gent del poble es va configurar una narrativa col·lectiva que, tot i emanar de diferents boques i amb diferents paraules, dibuixava un mateix passat.
Aquestes històries, com si peces d’un trencaclosques es tractessin, varen configurar l’esquelet d’una genealogia històrica del poble -reforçada i completada amb llibres i documents ja existents-, la qual, al seu torn, es transformà en una exposició.
Va ser així com darrere del que semblava un simple mapatge geogràfic, va acabar naixent un projecte vinculat a la història de la Palma. Arrelat en un sostrat comú d’anècdotes i vivències, és possible percebre tot allò que ha anat construint la particular identitat dels palmencs, així com la seva estreta vinculació amb el paisatge i el medi ebrenc.
Finalment, voldria afegir que, més enllà de la possible recuperació de memòries vinculades als espais, el que ha remarcat aquest projecte és l’evidència de com les comunitats són realitats vives: un tot interconnectat que comparteix passat, present i futur, i que forja, més enllà de la dimensió individual, una idiosincràsia col·lectiva, la qual, tot s’ha de dir, s’expressa d’una manera enigmàtica en cadascun dels seus habitants -sobretot pels forasters com jo-.
A títol personal, m’alegro que el projecte hagi pogut afegir una peça més a aquesta cosmologia palmenca i desitjo, de tot cor, que els seus habitants puguin sentir-se vinculats a aquest intent de recuperar una part de la seva memòria i identitat.
Gràcies a tots!
Cristian Salvador
Antropòleg