La Serra del Montsant és salvatge, les carboneres i els cultius fa cent anys que han desaparegut i la vegetació amaga les restes d’activitat humana.
El massís de conglomerat s’obre de sud-oest a nord-est i el barranc dels Pèlags el divideix en dos parts, com una cicatriu.
Albarca, Cornudella, La Morera, Escaladei i les Vilelles són l’accés a la vessant sud, la més vertical i aèria, coronada per la Roca Corbatera (1162 m). Els Graus són un pas entre roques que sovint estan equipats amb grapes, cadenes i escales, que ens permeten accedir a Serra Major i en dies clars es poden veure les illes Balears.
A continuació explicaré curiositats d’alguns Graus de la vessant Sud d’ oest a est.
Des d’Escaladei accedim al Grau de l’Escletxa, passant primer per un tram d’escales picades a la roca pels cartoixans per poder apropar-se a Déu.
Seguidament trobem una fissura d’uns 40 centímetres i uns 6 metres de pujada entre la paret i la roca per acabar amb un cable que ens salva de l’abisme. Un cop al final del cingle arribarem a la Punta del Boter i podem baixar fins a Margalef, passant pel barranc Sant Salvador, o a Cabacés, passant per l’ermita de la Foia.
El Grau de Salfores , no Sanfores com ens indica un pal de senyals escrit segurament per un llepaciris, travessa el Barranc dels Diumenges i ens porta a Serra Major, passant pel racó de missa, des d’on podem veure la Cartoixa a vista d’ocell.
El Grau del Carrasclet va ser per on Pere Joan Barceló i Anguera, el bandoler de Capçanes, anomenat Carrasclet, va escapar durant la nit de les tropes napoleòniques al principi del segle XVIII i es pot considerar el grau més difícil de tots.
Sant Joan del Codolar, a tres quilòmetres de Cornudella, és l’única ermita amb ermitana. Montserrat Domingo porta més de cinquanta anys vivint-hi sola. El Grau del Tomaset o del Montsant comença allà i ens porta a la Cova Santa, passant per sota de la Roca de les hores i pel Racó dels Caçadors. La Cova Santa té una entrada complicada, ja que has d’arrossegar-te com un escurçó per trobar la primera de les tres sales. Cada sala és més gran que l’anterior i la foscor obliga a portar un frontal per resseguir la corda de seguretat i arribar a l’última sala, que té unes dimensions colossals (hi podríem encabir tres camions com a mínim).
Ulldemolins i Margalef són l’entrada a la vessant nord, obaga i més frondosa. La Cogulla (1062 m) és la punta més visible. Igual com he fet amb la vessant Sud , pel que fa a la Nord també n’enumeraré alguns graus d’ oest a est.
El congost de Fraguerau segueix el riu Montsant, on a l’estiu un banyet a les Cadolles fondes és un clàssic. Les seues roques estan batejades segons la forma. La Roca Balladora és una balma on portaven a l’orquestra quan van prohibir el ball a Ulldemolins, d’aquesta manera la música i les rialles no les sentien al poble. Els tres juradets i els tres jurats, el camell, la trona, la sella de muntar i el bisbe són identificables per la seua forma. Al final del congost trobem Aiguabarreig, on el riu Montsant es troba amb el barranc dels Pèlags.
El Grau del Pi de la Carabasseta rep aquest nom perquè de les branques sempre penjava una carabasseta plena d’aigua de boca.
Des d’Albarca podem fer el camí dels cartoixans fins a Sant Joan del Codolar o anar a Roca Corbatera, passant per l’ermita de la Mare de Déu del Montsant, on està documentat que el sacerdot Pere de Montsant va ser el primer ermità de la Serra al segle XII. Cada any a l’ermita celebren un aplec el dia 17 d’agost on totes les Montsants estan convidades.
No ens podem perdre El Racó del Teix mil·lenari, els tres salts d’aigua del Toll de l’ou, les vistes del balcó del Priorat i l’amagat Clot del Cirer, perquè són espais icònics, impressionants i imprescindibles.
Deixo la part espiritual per als teòlegs, però cal destacar la senzilla bellesa de les ermites construïdes a les coves i a la falda de la Serra, i no oblidem la Cartoixa abandonada durant la desamortització de Mendizabal i la revolta popular al segle XIX.
Personalment pujar al Montsant no m’apropa a Déu però el silenci i el paisatge em deixen corprès, em fan enyorar-lo quan el tinc lluny.
Enric Martínez
Ca La Carxanta