En aquesta vida sento que he tingut tres fills (o quatre…). Els xiquets em van agafar gran, segons els cànons. Les xiquetes van vindre de més jove. La que avui ens ocupa va arribar quan jo estava en plena joventut. Va néixer quan tenia 25 anys i li vaig poder dedicar tota l’energia i l’esforç que en aquells moments ella necessitava, perquè cal dir que l’arribada no li va ser fàcil.
Com qualsevol criatura a qui no tothom espera, hi ha qui la va voler avortar, qui la va obviar, qui en va malparlar (molts, a l’inici), i qui la va veure com una oportunitat de generar noves il·lusions i d’omplir buits que alguns estàvem convençuts que calia omplir. Aquests —molts, afortunadament— li van fer un coixí que la va esperonar des de l’inici. De seguida que va aparèixer va necessitar nom, és clar, i aquí va arribar allò de les llistes i les tries. El meu esperit de dialectòloga i lingüistica en va proposar un que la definís (i ens definís): L’Espona, una paraula pròpia del nostre parlar, que ens singularitzava i que tenia, en el nom, la fortalesa del que naixia: un marge compost per pedres col·locades estratègicament, amb unes que es necessiten a les altres per fer força i no deixar-se vèncer pels aiguats o pels derrocs, amb el suport de rebles que la falcaran i que faran que aguanti anys enllà. Pel que sigui, el nom va guanyar les apostes i encara avui la tenim, dreta i vencent.
La petita Espona va viure els primers anys amb la necessitat de disposar de totes les nostres energies i, personalment, m’hi vaig lliurar en cos i ànima, tal com es fa amb qualsevol fill. Li vaig (vam) intentar inculcar uns valors sòlids, que la permetessin transcendir més enllà de recels o de visions malpensades. Certament, teníem la convicció que venia a omplir un buit i que havia de servir per conservar un llegat i per fer reviure, a petits i a grans, la nostra essència com a poble, les nostres tradicions, el passat perdut. Volíem que ajudés a preservar de l’oblit allò que hem estat i a oferir-ho a les generacions futures, i en això hi vam esmerçar els anys més dolços de la nostra vida. Penso que ens en vam sortir amb èxit i que el nostre propòsit inicial sempre ha quedat intacte.
Al mateix temps que ella creixia forta i que molta gent anava perdent el temor inicial i en comprenia el seu sentit, ella anava guanyant admiradors i el nostre projecte creixia als nostres ulls amb molta més bellesa de la que havíem imaginat. Veure-la forta, arrelada i valenta ens va fer forts i valents a nosaltres per encarar amb ella fites que encara avui ens sorprenen. Amb ella vam donar-nos a conèixer poble enllà, vam sortir als mitjans de comunicació, vam publicar articles, llibres, opuscles i vam anar fent el que teníem previst des de l’inici: llegat que quedarà per sempre…
Passats els anys, va arribar la maduresa i, com sempre passa, ens va agafar cansats. Personalment a mi m’ha agafat cansada, cansada d’un acompanyament intens durant tot el seu trajecte, d’alguns maldecaps, per què no dir-ho, de molt remar —a vegades amb poques mans, malgrat tot—, i d’haver-me impregnat d’una responsabilitat (potser excessiva) que feia que L’Espona fos part de mi mateixa i, per tant, no pogués deixar-la del tot de la mà.
L’Espona, doncs, és part de mi: del que soc, de com he crescut, del que he fet, de com i què he viscut, del meu tarannà, d’amistats que quedaran al cor, de les meues fermes conviccions, dels valors que m’han transmès i he procurat transmetre. Del meu ADN. Però ara, 25 anys després, em sento esgotada de no treure-li l’ull del damunt i sento que és hora que camini sense la meua crossa. Té bons companys de viatge que sabran guiar-li el destí i ella mateixa, per com ha estat pujada, confio que tindrà la fortalesa de no deixar-se vèncer mai del tot pels aiguats o les tempestes.
L’Espona necessita que noves mans, noves visions i nous temps la vagin conduint en el seu trajecte: del 2000 a avui el món ha canviat i les necessitats que com a poble teníem aquell any del naixement no són les mateixes que les d’avui, perquè el poble tampoc no és el mateix. La meua decisió de viure aquesta nova etapa de l’entitat com a espectadora no farà que el meu instint de mare deixi de vetllar per ella, ni d’estimar-la com més que res al món, però estic convençuda que una entitat com la nostra, que va haver de néixer justificant la seua existència i que ha hagut de demostrar any rere any la raó de ser, en seguirà viva encara molts més i donarà fruits que seguiran entelant-nos els ulls. Res em faria tan feliç i confio que, sobretot la joventut, li donarà l’espenta que ara li cal. Llarga vida a L’Espona i que nosaltres ho puguem veure!
Olga Cubells Bartolomé