Des de fa vint i cinc anys és la tarda que ens reivindiquem i expliquem el que hem fet. Les activitats que hem promogut se succeeixen durant tot l’any segons la seua naturalesa. Hi ha hagut activitats a l’estiu, a la tardor i a l’hivern, sobretot a l’estiu, però a la primavera és quan sempre es convoca l’assemblea general.
A la primavera ens vam constituir com a associació, el Dissabte Sant. Feia uns mesos que ho veníem gestant en reunions, convocant les persones que consideràvem que podien ser afins a un projecte que només tenia com a referent els Amics de l’art vell, una associació en la qual havien participat moltes persones del poble amb inquietuds culturals, molt més grans que nosaltres i liderades pel nostre referent, el Rossend Escolà, i que al final, i com sempre acaba succeint, en aquell moment esgotades per la labor i per les seues obligacions personals, van anar deixant la seua implicació. En ells teníem el nostre substrat. Eren temps complicats, res a veure amb el que va ser la polarització dels temps de la República, però temps complicats. Des dels temps de la República i per un munt de circumstàncies de les quals tothom pot tindre record, mai el poble havia estat tan polaritzat.
Vam demanar a l’Ajuntament, de fet, personalment i cercant-lo mentre passejava, al llavors regidor de Cultura, l’espai de l’Església Romànica com a lloc per constituir-nos. El regidor hi va consentir, però l’Ajuntament, recelós, va denegar la nostra petició. Ho havíem de demanar amb temps i per escrit. Des de llavors ho fem així i sembla que és el correcte. Eren altres temps i hem avançat bastant… De vegades penso que va ser una bona resposta.
La qüestió és que ens vam constituir al carrer, i aquest fet circumstancial és una qüestió que jo, personalment, penso que va marcar la nostra singladura. Era una voluntat de rebel·lia, que no de revolució, era una voluntat d’ocupar un espai cultural buit, una voluntat de funcionar d’una manera diferent, on les regles de la nostra assemblea i de la gent que ens donava suport imaginaven la manera de com la cultura hauria d’omplir l’espai de lleure del nostre poble, que, des del nostre punt de vista, després de temps sobrevivia amb moltes mancances.
Així vam començar i les reticències i els malfiaments van durar pocs anys. Els estatuts de L’Espona ho deixaven clar i els fets de l’Associació no poden deixar cap dubte. L’Associació ha fet la feina per a tota la comunitat; aquest és un dels nostres valors. Ja ens ho va dir el Rossend quan li demanàvem consell: “No feu capelletes”. Tot és per a tothom. Ara mateix crec que ningú en pot tindre cap dubte.
Ara que escric això, al cap de vint i cinc anys de ser membre de la Junta de l ‘Associació i de passar per tots els papers de l’auca, deixaré de ser-ho per pròpia voluntat i fatiga. Hi ha companyes que porten el mateix temps que jo i hi romanen amb responsabilitat. Tant de bo el relleu tan somiat aparegui i puguem traspassar plenament tota l’experiència recollida. Qui no hagi viscut una experiència similar en organitzacions de la mateixa naturalesa no pot saber el que s’ha perdut.
Sisco Filella
Tresorer
Associació Cultural L’Espona