La Palma i prou*

A la Guia de la Palma d’Ebre, el pintor Rossend Escolà (1918-2013) -un dels promotors del CERE, per cert-, comença explicant la Palma a partir de l’entorn geogràfic en què s’inscriu. Com si fóssim dalt d’un globus, llegim que el terme fa frontera amb dos comarques: les Garrigues i el Priorat; després, mirant als quatre punts cardinals, ens situa els municipis veïns: Bovera i la Granadella al nord; la Torre i Vinebre al sud; la Bisbal i Cabacés a l’est, i Flix a l’oest. Aquest inici em fa pensar en quan et demanen com a palmenca on cau el teu poble, que el cap et corre a fer un viatge semblant cap a les teues referències, però, ai, la majoria de vegades has de partir de les referències de l’altre: saps la nuclear?; saps la fàbrica aquella del mercuri?; sí, sí, “lo riu és vida”, però la Palma és més amunt. Potser el problema rau en aquest “d’Ebre”, que despista més que no pas situa, i quan ho has d’explicar massa també significa que hi ets massa lluny. Ara: com a contrapartida, una contrapartida extraordinària, allà on pots dir “la Palma” i t’entenen a la primera, perquè ja saben quina Palma és i que no en podria ser d’altra, d’alguna manera pots dir que també és casa teua.

Els pobles que s’han d’explicar tenen aquesta cosa íntima dels universos particulars. La Palma té un terme que s’estira sobre els mapes com una fulla, i quan hi veus les carreteres dibuixades, els barrancs i els nervis dels camins, et ve de pensar en els tràfecs dels seus habitants d’altres segles, quan eren més de vuit-cents i més de mil; i quan llegeixes les denominacions dels masos, dels trossos, d’alguna font, un pou, un pi, o sents a dir ca l’aquest o ca l’altre, també penses en els palmencs antics que els devien donar el nom i que avui continuen ben vius a les boques del present. És un boca-orella diferent del de la xafarderia, i que enllaça les generacions a través dels mateixos noms i renoms pronunciats de padrins a nets. I més enllà, encara, perquè aquests noms i els paisatges associats són compartits cada dia entre locals, visitants i simpatitzants a través dels mòbils i les xarxes socials. És una connexió instantània amb el poble, lo poble, que no s’havia donat mai abans, i vols pensar que en un futur millor per força, la mateixa tecnologia que avui porta els pobles fins a la gent, també acabarà portant la gent als pobles.

Marta Rojals

* Aquesta entrada és una reproducció del text publicat a la contraportada del número 31 de la Miscel·lània del CERE, publicada l’any 2021.