Tots sabem (i diem) que hi ha gent que neix amb la flor al cul, i d’altres que han de suar la cansalada per aconseguir els seus objectius, un futur pròsper, mantindre el que tenen… Doncs aquesta realitat, que afecta les persones, es podria aplicar igualment als pobles, a les cultures, a les llengües.
Hi ha llengües que són “normals” i que mai no han hagut de justificar-se ni per existir, ni per ser vehiculars, ni per ser llengües de cultura… N’hi ha d’altres, en canvi, que des de sempre han hagut de picar pedra per tirar endavant, per ser creïbles, per poder respirar i per ocupar un lloc (ni que sigui petit) al món. Una d’aquestes llengües és el català.
No faré un repàs a la història de les misèries d’aquest país i del veí, perquè de tots és prou coneguda, però la feina ja ens ve dels Decrets de Nova Planta (segle XVIII), i potser d’abans i tot (la unió dinàstica dels Estats de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella ja va propiciar una imposició del castellà al nostre territori), i va seguir amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923) i la llarga i feixuga dictadura feixista a partir del 1939. Des d’aleshores, doncs, que el català se les ha vist i desitjat per mantindre’s en boca dels seus, mai millor dit, i per evitar una anorreació que, a ulls dels altres, era imprescindible, perquè, pobra llengua, incomodava i feia nosa (potser en feien els seus parlants…).
A finals dels anys 70 del segle XX, i sobretot durant els 80, la instauració d’un règim democràtic (d’aquesta democràcia “que nos dimos entre todos”) va afavorir que d’una manera oficiosa i oficial finalment el català obtingués els seus drets i anés avançant en àmbits d’ús. Des del poder polític (eina imprescindible perquè una llengua prosperi… i també perquè no ho faci), es va tirar endavant el famós Procés de Normalització Lingüística, això és, un procés de reorganització social consistent en l’extensió –a través de mitjans educatius, polítics, culturals, etc.– de l’ús de la llengua minoritzada. I una llengua minoritzada és aquella que es troba en desavantatge respecte d’una altra llengua –la dominant-, que ha ocupat el seu espai sovint mitjançant un procés de colonialisme lingüístic i d’imposició. L’objectiu, doncs, és clar: aconseguir que la llengua dominada, la que ha perdut progressivament usos i parlants, els recuperi. I, per arribar-hi, cal treballar en dos subprocessos: la normativització (elaborar les normes gramaticals i lèxiques d’aquest idioma, dotar-lo d’un model de llengua estàndard que cohesionarà els parlants en els registres formals; parlant en plata, crear ortografia, gramàtica i diccionari) i l’extensió social de l’ús (feina de la política lingüística, que consisteix a aconseguir que les eines elaborades arribin als parlants i ells les utilitzin en els diferents àmbits d’ús, que la llengua sigui present a l’ensenyament, als mitjans de comunicació, a l’administració, a la justícia, en el lleure; en tots els espais de la vida pública, vaja). I la primera Llei de Normalització Lingüística la va tirar endavant el Parlament de Catalunya el 1983, pràcticament per unanimitat!!! (105 vots a favor i 1 abstenció). Més endavant, el 1998 es va reformar en la nova Llei de Política Lingüística, que, ai las!, ja va trobar-se menys adeptes al Parlament (va ser aprovada per 102 vots a favor, 25 en contra –PP i ERC, per qüestions contràries- i 1 abstenció).
Gràcies a la legislació, doncs, i cap aquí és on volia anar, el català és llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya des del curs 1983-1984. En totes aquestes dècades els escolars de casa nostra han sortit amb un nivell prou digne de català i de castellà i la llei ha afavorit que molts ciutadans que, d’altra manera, no haurien tingut mai accés al català (perquè, desenganyem-nos, es pot viure a Catalunya, en el dia a dia, pràcticament prescindint-ne, si no es forma part del sistema escolar, bé perquè ja ha passat l’edat, bé perquè s’opta per sistemes d’escolarització sectaríssims), en tinguin una competència si més no passiva (activa ja són figues d’un altre paner…). Totes les avaluacions realitzades als escolars avalen aquest sistema d’immersió i s’ha vist com una de les millors eines d’inclusió i de cohesió social.
Però sembla que tot arriba que s’acaba… I des de fa (ja massa) temps, s’han anat alçant veus discrepants amb l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola. Quin mal li veuen que els seus fills i filles aprenguin, a banda del castellà, també la llengua del territori, no us ho sé dir, però el cert és que, auspiciats per una colla de polítics demagogs que han vist en la llengua una eina de propaganda electoral, han anat atiant el foc de la discòrdia i s’han anat fent un lloc en els diferents espais de propaganda pública. I ara, aquells que sempre han defensat que “las lenguas no se imponen”, han anat a trucar la porta d’un tribunal molt impositiu, amb la seguretat que els donarà la raó (ma mare sempre diu “allà on vagis, dels teus n’hi hagi”) que imposarà a les escoles catalanes un 25% de castellà. I això que una pobra i il·lusa professora de llengua catalana i literatura pensava que alçaria el país del sofà i trauria als nostres governants la fermesa que no els sabem veure, acabarà esdevenint real sense que ningú hi faci res. Sí, alguna veueta s’alça, ara aquí, ara allà, però el cert és que el Departament d’Educació, que és qui hauria d’arremangar-se i de valent, ja ha dit que ves.., que cada part del territori és un món.., i que les escoles han de tindre suficient autonomia per establir en els seus projectes lingüístics com ho apliquen.., i que ens ho anem fent com puguem, vaja. I una servidora no pot més que pensar, dia rere dia, en tots aquells avantpassats (i no tan avantpassats) nostres que van sortir al carrer, van jugar-se alguns la pell i van fer sentir fort la veu per aconseguir que avui nosaltres encara puguem viure, sentir i patir en català. I que tot allò que va costar tant d’aconseguir ara una classe política anestesiada, covarda i interessada s’ho carregui, i que un poble decebut, esgotat i trist els ho deixi passar, em revolta per dins! I està clar que aquesta serà l’única revolta que patiré… Que Déu ens agafi confessats!
Olga Cubells Bartolomé
Llicenciada en Filologia Catalana
Cataloparlant i catalanopensant