Sembla que la Covid-19 ha vingut per quedar-se i no es pot negar que, d’alguna manera o altra, ha afectat directament gent de totes les edats i condicions. Tots ho hem patit, però amb aquestes línies voldria transmetre com els jóvens hem viscut la pandèmia, quina repercussió ha tingut sobre les nostres vides, com ens hem sentit i per què tantes vegades se’ns ha culpabilitzat i posat erròniament en el punt de mira.
La crisi causada per la Covid ens ha afectat sobretot de manera social i econòmica, però també ha repercutit sobre nosaltres en els àmbits formatiu i laboral. La nostra formació universitària ha quedat interrompuda, hem patit expedients temporals de regulació d’ocupació o simplement hem perdut el nostre lloc de treball per afegir-nos a la llarga llista d’aturats que hi ha al nostre país. La pandèmia també ha afectat la nostra salut mental i emocional, hem estat víctimes de la pressió social i hem vist com el nostre futur s’omplia de dubtes i incerteses.
Després d’un confinament de dos mesos vèiem amb il·lusió l’anomenada «desescalada» i la famosa «nova normalitat». Semblava que amb l’arribada del bon temps podríem reprendre les nostres vides i recuperar el temps perdut, amb l’esperança posada en l’horitzó de les vacunes. Poc ens pensàvem que aquella nit de Carnestoltes del 29 de febrer seria, per a molts, l’última vegada que sortiríem de festa en molt de temps. Després de quedar-nos sense Setmana Santa i Santa Caterina, érem optimistes i pensàvem: «l’any que ve sí»; teníem la mirada posada en les festes d’estiu, que tampoc van poder ser. A finals d’octubre arribava la segona onada i s’establia el toc de queda nocturn, mentre l’inici de la campanya de vacunació després de Nadal coincidia amb l’arribada de la tercera onada. Passada la Setmana Santa d’enguany ens advertien d’una «explosió de casos» que ens duria a la «quarta onada», que, per sort, sembla que no s’ha produït. Ara ens haurem de preguntar com serà l’estiu, si s’avançarà prou amb el ritme de vacunació, si hi haurà una nova onada, si podrem viatjar o, simplement, anar a la platja, o si, per fi, hi haurà festes majors.
La reducció de la mobilitat amb els confinaments municipals i comarcals ens ha dut a un aïllament gairebé absolut i tan sols hem trobat en les xarxes socials una finestra cap a l’exterior. Aquesta finestra, però, pot suposar un risc d’addicció o de dependència cap a les noves tecnologies, així com també problemes d’autoestima o d’actituds que condueixin cap a un aïllament social més prolongat. El fet de viure en un poble petit i en una comarca amb serveis limitats i poques ofertes d’oci, culturals o de lleure ha provocat que aquest aïllament sigui encara més evident.
La suspensió de tots els actes que impliquen interacció social, la prohibició de reunions de més de sis persones, la limitació en franges horàries de la restauració o el toc de queda nocturn han limitat la nostra vida social a pràcticament no res. És normal que els jóvens ens moguem i ens relacionem, que anem a la universitat, a treballar, al cinema, al centre comercial, que anem a sopar fora, que sortim de festa, que anem al bar, que coneguem gent nova, que viatgem, etc. Arran de la pandèmia hem hagut de renunciar a tot allò que ens agrada i ens caracteritza com a jóvens per adaptar-nos, amb resignació, a la situació en què vivim. No ha estat fàcil deixar les aules dels nostres campus per adaptar-nos a les caòtiques classes en línia. Tampoc ha estat fàcil renunciar a la vida universitària. Els jóvens que ho pateixen estan perdent els millors anys de la seua vida. Molts de nosaltres ens haurem plantejat en algun moment: «val la pena pagar-nos un pis fora si no sabem si podrem anar a la universitat o a treballar?». Això ens ha obligat a tornar a casa amb les nostres famílies per estar tot el dia davant de l’ordinador estudiant o teletreballant, o bé a seguir pagant un pis per anar a la universitat tan sols unes hores a la setmana, en el millor dels casos.
Ens demanen paciència i responsabilitat, ens diuen que tot anirà bé i que ja queda menys. No obstant, veiem com els nostres polítics són incapaços de formar govern, que no tenen una estratègia clara pel que fa a la vacunació, que el ritme de vacunació és excessivament lent i, com si no fos prou, cada dia descobreixen nous efectes secundaris de les vacunes mentre apareixen noves variants o soques del virus més letals que les fan menys eficaces.
L’altre dia deien per TV3 que no s’ha parlat prou de com la Covid castiga els jóvens: la seua salut mental se’n ressent per sobre de la mitjana de població, un 30,3% ha tingut trastorns d’ansietat i un 42,8% declaren haver plorat per les conseqüències de la pandèmia; a més, al 72% dels estudiants els preocupa més la seua salut mental en pandèmia que qualsevol altra cosa. A això, cal sumar-hi un context general de precarietat laboral i una taxa d’atur juvenil del 40,7%. Un altre article a Nació Digital deia que els jóvens s’han tornat més agressius, mengen pitjor, fumen i beuen més, ajuden menys a casa i responen pitjor els seus pares un any després de l’inici de la pandèmia.
Tot i això, cada vegada que hi ha un repunt de casos encara sentim que «és culpa dels jóvens!». Fa més d’un any que hem renunciat a fer tot allò que ens agrada i hem hagut de complir en cada moment la normativa establerta. També ens hem convertit en el centre d’atenció de totes les mirades per veure si complim fil per randa totes les restriccions que no recordem de tantes que n’hi ha i que canvien cada dos per tres, o bé ens relaxem una mica, sent després avisats i advertits de les conseqüències que ja coneixem. Intentem doncs, buscar un equilibri raonable entre interacció social i Covid, reduint al màxim la possibilitat de contagi però sense renunciar totalment a la vida social. Ens sentim vigilats, frustrats i incompresos. S’ha de reconèixer que no sempre és fàcil complir totes les restriccions, n’estem farts i necessitem viure! Sovint sentim encara allò del «tot anirà bé», «la pandèmia ens farà millors» o «en sortirem més forts», però tot va malament, som pitjors persones i més dèbils. Passen els dies, les setmanes i els mesos, no avancem i no veiem la llum al final del túnel. La por, la desil·lusió i la desesperança s’han apoderat de les nostres vides i veiem amb incertesa i preocupació un futur poc prometedor.
Oriol Vernet Pardell