Molta terra catalana a l’Havana

Aquesta obra de divulgació històrica, editada en dos volums, posa en relleu la notorietat que va tenir l’emigració catalana a la capital de Cuba des de principis del segle XIX fins als anys trenta del XX. Cal tenir present que, a principis del segle XIX, Catalunya produïa enormes quantitats de vi i aiguardent, amb importants excedents dedicats al mercat d’exportació. De forma coetània, Cuba havia esdevingut el principal productor i exportador mundial de sucre, aleshores un producte de gran demanda als mercats internacionals. L’intercanvi comercial entre aquestes dues àrees econòmiques i les relacions humanes que s’hi varen establir, foren el detonant de les primeres onades d’emigració catalana a gran escala cap a l’illa caribenya.

Per les pàgines del llibre veureu que hi desfilen tota una sèrie de personatges, alguns de molt coneguts i d’altres perfectament desconeguts que, o bé no van tornar mai més i van morir a Cuba, o van tornar a casa després de la seva aventura americana en situacions personals ben diverses: des dels pelacanyes que tornaren gairebé tan pobres com quan n’havien sortit, fins els que varen esdevenir riquíssims i influents prohoms, creadors de destacades empreses a Catalunya, els quals, habitualment, es feien edificar ostentoses mansions d’estil colonial al seu poble, la qual cosa donava fe del prominent ascens social que havien aconseguit amb anys i anys d’esforços i sacrificis. Aquests darrers, els triomfadors, eren els anomenats, segons la seva comarca d’origen, “indianos, “americanos” o “cubanos”.

Hom pot ben afirmar que, la majoria d’emigrants compartien alguns trets comuns: eren fadrins cabalers amb edats compreses entre 15 i 20 anys, amb mentalitat agosarada i emprenedora, molt i molt treballadors i estalviadors, amb capacitat de sacrifici i de portar una vida extremadament frugal (cosa que vol donar entenent la quarteta del principi de l’escrit), i amb la rotunda voluntat de tornar al seu poble al cap d’uns anys amb una bona posició econòmica que els permetés ajudar la família i gaudir d’un nivell de vida força més folgat. Un altre tret comú que caldria destacar d’aquests personatges, és l’estima insubornable que tots sense excepció sentien pels seus pobles d’origen, als quals van procurar afavorir tant com van poder, sempre dintre de les possibilitats econòmiques de cadascú.

Per bé que, la majoria d’emigrants solien provenir de pobles o ciutats properes a la costa, on era habitual el comerç amb ultramar, hi trobem unes quantes excepcions. Potser la més destacada és la de Rocafort de Queralt, un poble de la Conca de Barberà que, en un moment determinat, es va quedar sense joves en edat de casar-se perquè havien emigrat tots a Cuba. Fins i tot van arribar a crear a l’Havana l’Agrupació Benèfica Pro-Rocafort, una societat destinada a afavorir el poble, amb estatuts aprovats i registrats, “en llengua catalana!”, al govern provincial de la capital de Cuba. Un altre dels personatges de terra endins dignes de destacar, és el jesuïta de Poboleda, Benet Vinyes i Martorell, gairebé un desconegut a casa nostra, però venerat i valorat com cal als Estats Units i a Cuba. Va ser un referent mundial en la ciència de la meteorologia i introductor del pronòstic dels huracans tropicals, cosa que va permetre salvar moltes vides i propietats.

De fet, desconeixem si, en aquest període de temps, hi va haver algun emigrant de la Palma a Cuba. Sigui com sigui, al poble hi resta l’edifici “l’Havana”, originari en part de 1871 i seu del Sindicat, nom que denota que alguna relació deu tenir amb aquest fet històric. Seria un tema pendent d’investigar. Tanmateix, encara que només sigui com a detall anecdòtic, cal deixar constància que part del llibre del qual parlem, va ésser escrit a la Palma.

Josep Maria Torné i Pinyol (Ca l’Eusèbia)