La grip espanyola (1918-1919)

La crisi del COVID 19, de la qual n’estem patint les conseqüències, tant pel que fa des del punt de vista sanitari, com des del punt de vista econòmic, polític i social, té molts paral·lelismes amb una altra catàstrofe sanitària d’abast mundial que va tenir lloc fa tot just un segle.

El 1918 normalment s’associa amb el darrer any de la primera guerra mundial. El govern bolxevic sorgit de la revolució de 1917, havia signat la pau amb Alemanya, i el front occidental, en concret el nord de França, era decisiu per al resultat final del conflicte bèl·lic. Malgrat la retirada de Rússia, l’entrada dels Estats Units en la guerra al costat dels aliats, amb tot el seu potencial industrial i amb les tropes de refresc, seria un factor decisiu en la derrota dels imperis centrals. Ara bé, les tropes nord-americanes van portar una altra cosa, que va ser més mortifera que els seus canons i metralladores: el virus de l’anomenada grip espanyola.

El govern nord-americà va declarar la guerra a Alemanya el 6 d’abril de 1917. Ara bé, les tropes van trigar uns mesos a arribar a Europa, en concret a França, entre altres coses perquè com que el servei militar no era obligatori calia reclutar una quantitat suficient de voluntaris i, per altra banda, calia entrenar-los bé abans que entressin en combat. És per això que els reclutes eren concentrats en camps als Estats Units, on rebien la instrucció militar. En un d’aquests camps, el de Fuston (Kansas), el 8 de març de 1918, un soldat va ser la primera víctima mortal de la malaltia. Evidentment, les concentració en casernes va ser un terreny ideal per a la propagació del virus entre la tropa. Un cop arribat el cos expedicionari nord-americà a França. l’extensió per tot el món de la pandèmia va ser qüestió de poc temps. Es calcula que un terç de la població del planeta, que el 1900 era de 1.650 milions d’habitants, va ser infectada. Les xifres de morts mostren la magnitud de la tragèdia: entre 50 i 100 milions (es calcula que durant pandèmia de la pesta negra del segle XIV n’hi va haver 25 milions). Els morts provocats estrictament per la guerra van ser 17 milions. Aquesta gran mortalitat es va deure al fet que l’agent patògen era una soca extremadament virulenta de l’Influenzavirus A, subtipus H1N1.

Si sembla que els portadors de la malaltia van ser els soldats nord-americans, per què se’n va anomenar grip espanyola? La resposta a aquesta qüestió és perquè el primer lloc on la premsa va informar obertament de la malaltia va ser a l’Estat espanyol, ja que als països bel·ligerants hi imperava la censura militar, i s’evitava parlar-ne, ja que fer-ho podia afectar la moral de la les tropes, però també de la població civil. Sembla ser que l’origen del nom es troba en el fet que l’agència de notícies espanyola Fabra va enviar un teletip a l’agència britànica Reuters, informant de l’aparició d’una estranya epidèmia a Madrid.

Hem dit al principi que hi ha alguns paral·lelismes entre aquella pandèmia i l’actual. En primer lloc, el seu abast mundial. En segon lloc, que es tracta d’un virus que afecta les vies respiratòries, amb símptomes similars al COVID 19: febre, tremolors, dolor musculars, tos seca, diarrea… i que, en els casos greus, afectava als pulmons, provocant pneumònies, i altres òrgans com ara el cor, el fetge, els ronyons o la vesícula. També cal dir que, igual que ara, en aquella època no hi havia remei contra la malaltia, ja que no s’havien descobert els virus i, lògicament no hi havia fàrmacs ni vacunes per combatre’ls; per altra banda, tampoc hi havia antibiòtics per lluitar contra les pneumònies bacterianes que molts malalts greus van patir com a conseqüència de la grip. Les úniques mesures que es podien prendre eren de tipus higiènic, profilàctic i d’aïllament.

Hi ha, però, alguna diferència important entre totes dues pandèmies. La grip del 1918-1919 va afectar majoritàriament gent jove, entre els 20 i 40 anys (les edats dels homes que eren al front), i el nombre d’infectats i morts que, com hem vist, van ser molt més elevats que en la crisi actual. La grip espanyola va tenir tres onades o brots: el primer, del març al juliol de 1918, el segon, el més violent, del setembre al desembre del mateix any, i el tercer, del febrer a l’abril de 1919. De moment, la pandèmia del coronavirus només n’ha tingut un.

Malgrat que l’Estat espanyol va ser neutral durant la primera guerra mundial, l’afectació de la malaltia va ser molt important, amb 250.000 morts. En aquest sentit, cal tenir en compte que a la ciutat de Barcelona, per exemple, 150.000 persones van patir la malaltia, i el creixement natural de la ciutat, és a dir, la diferència entre naixements i morts, durant el 1918-1919 va ser negatiu. Cal tenir en compte que en aquella època no hi havia cap llei de sanitat (encara trigaria anys a haver-hi la primera), però la pandèmia va fer que es fessin uns primers passos amb la publicació del Real Decreto de 10 de enero de 1919 en relación con la prevención de las enfermedades contagiosas i del Proyecto de ley de profilaxis de enfermedades evitables de 1922. També es va començar a parlar de la necessitat d’establir un sistema de seguretat social per garantir l’assistència sanitària a tota la població. Al cap de molts anys, això ha esdevingut una realitat al nostre país i a bona part del món occidental. Tot i així, la pandèmia actual ha posat a prova un sistema de salut que va patir unes importants retallades conseqüència de la crisi de 2007-2008. Esperem que quan la situació es normalitzi, es posi en valor la importància d’una sanitat universal, pública i gratuïta que garanteixi el benestar de tota la població.

Ricard Sas Filella