Em demanen que escrigui sobre el postincendi, afectacions, ajuts, etcètera. Després dels dies d’angoixa i incertesa es van veure els danys i els canvis paisatgístics que es perllongaran molt en el temps. Tothom qui conec de fora del nostre entorn em va demostrar un interès solidari i tots aquells que han vingut al poble personalment dediquen les seues primeres paraules a lamentar el que han vist, encara ara i tant si pugen per Vinebre com per Flix.
Després d’unes quantes reunions i algunes mobilitzacions, va canviar en part la intenció inicial de no fer cap decret que plantegés ajuts directes als afectats, sempre sota la premissa que l’administració utilitza des de després de les gelades del 2001, que diu textualment “allò que és assegurable no és subvencionable”. Però tampoc és prou clara la cobertura de l’assegurança en el cas de sinistre d’incendi que ens ocupa i la majoria de condicions d’aquesta assegurança en el cas de l’oliver deixen molt que desitjar i la prova és que la contractació d’aquesta pòlissa al sector de l’oli és molt minoritària, quasi anecdòtica, quan altres sectors com la fruita dolça tenen adhesió quasi total.
De totes maneres l’administració va lligar la percepció de l’ajut directe decretat, o bé la concessió de crèdits amb els interessos bonificats, a l’obligatorietat de contractar l’assegurança de tota l’explotació durant cinc anys, tant la part afectada com la que no ho estava i, per tant, no rebia ajut. Això, perquè ens entenguem, ha comportat la renúncia a l’ajut de la gran majoria dels potencials perceptors, simplement perquè “valia més la salsa que els caragols”. Però no pretenc, com a pagès, fer un article amb la cançó de l’enfadós de sempre que sembla que ens queixem de tot i tenim dret a rebre ajuts sense pensar en si tenim arguments o no, sinó que voldria aprofitar la circumstància d’aquest incendi per agafar-lo com a símptoma de problemes estructurals molt més greus.
Es va parlar molt de nosaltres, moltíssim, però no va deixar de ser una moda efímera d’uns quants dies o com a molt setmanes, uns dies en què semblava que tota la societat era solidària amb nosaltres i ens vindria a visitar i a comprar els nostres productes. A l’hora de la veritat és molt més llarga la moda de menjar alvocats i, com no, de beure gintònics.
M’agrada promoure l’encontre entre món rural i món urbà, que ens coneguem més, que no siguem antagònics sinó complementaris, però a vegades tinc la sensació de picar ferro fred. El coneixement de la realitat no acaba d’arribar a la majoria, i no es pot valorar i protegir el que no es coneix. Sovint poso com a exemple unes xifres. El 90% de la població catalana viu en el 10% del territori, bàsicament zones properes a la costa amb l’única excepció de la ciutat de Lleida. Això, si donem el tomb a l’estadística, significa que només el 10% de la població vivim i gestionem directament o indirecta el 90% del territori, i això té uns costos econòmics i humans cada cop més difícils d’assumir.
Ara que tothom parla d’emergència climàtica (una realitat molt preocupant), crec modestament que també estem davant d’una emergència rural i potser quan tothom en sigui conscient de veritat ja serà massa tard. Els problemes són transversals, despoblament, envelliment, pèrdua d’equipaments i infraestructures, pocs mitjans per diversificar l’economia, quasi nul relleu generacional i un llarg etcètera. Les solucions haurien de ser també transversals i interdepartamentals. El departament d’agricultura tot sol poca cosa pot solucionar i menys si el seu pressupost és de poc més de l’1% dels pressupostos de la Generalitat.
De totes maneres, i per molt que s’intenti diversificar, penso que la Catalunya rural serà agrària o no serà. L’agricultura ha estat, és i serà el principal motor d’aquesta Catalunya abuidada, fent la doble funció de mantindre el territori, encara que sigui poc poblat, i de gestionar el paisatge i la seua biodiversitat, mirant de minimitzar la magnitud de catàstrofes com la que ens ocupa.
Per donar-li el tomb a la situació no podem deixar-ho tot en mans de la resiliència del pagès que treballa, potser més enllà de l’aconsellable, simplement per l’estima que té a la seua terra.
Antoni Galceran Massó
Un bon article d’una realitat del territori
Sembla que s’ha de ser pagés per entendre-ho. Tant dificil es veure-ho? El 10% de la població de Catalunya es cuida en solitari del 90% del territori. Es necessari que 90% de la població restant se’n començi a adonar.